diumenge, 10 de desembre de 2006

Mite de la caverna, primera part: La victòria dels sentits

En els propers articles, ens proposem utilitzar el conegut mite*, per esbrinar el per què de tot plegat.
Avui ens quedarem en la primera fase: el moment de les tenebres

Què volen aquesta gent que "surten" de matinada....
Doncs, això que busquen les dones quan surten de matinada? la resposta és òbvia, volen passar-s'ho bé. Però com?
Generalment, utilitzant els mascles que contacten amb elles com a mitjà i no pas com a fí, talment com fem nosaltres, és a dir, que fins aquí no ens podem escandalitzar.
La nit és el regne dels sentits, aquí la ment queda arraconada per quan surti el sol. Tant cert com que penso que estic escrivint, estem a punt de elaborar una nova adaptació del mite platònic de la caverna.
Per arribar a la victoria de la ment, creieu-me, és necessari que poguem creure'ns que elles tenen criteri (tota una aventura ja que com ja deia la primera llei de Markus: Una dona amb criteri, no és una dona, és una dona amb criteri) i per tant, que qui s'endú la victoria final, és la raó que tard o d'hora fa aparició en el cervell femení i no pas les hormones desesperades.
Abans de començar però, remarcar que aquesta explicació tant és aplicable a mascles com femelles, però donem per suposat que els nostres lectors masculins han arribat ja a la llum i per tant ens centrarem en els personatges femenins que (amb estranyes excepcions, encara son a la caverna, presoneres dels sentits, lligades de cames i coll*).

Comencem doncs amb la metàfora del mite de la caverna:
  • Lloc:habitacle obscur amb una petita llum que deixa veure ben poca cosa (altrament dit, discoteca)
Els sentits s'aguditzen, les fèmines amb un raonament de moment curt però precís comencen a fer ús dels sentits...
Per tant, ens queden aquests obstacles per a l'accés a les fèmines:
  1. vista: primer i principal obstacle, la nostra imatge ha de ser entesa a ulls femenins que som desitjables, recomanem el contacte visual allegro ma non tropo, és a dir un contacte simpàtic, pero no exagerat ni en la quantitat ni en la profunditat.
  2. oïda: segon obstacle, el que requereix més pràctica, i es que no importa tant el que es diu sinó com es diu....recordeu, segona llei de Markus: digues simpàticament una parida i seràs simpàtic, digues simpàticament quelcom intel·ligent, i seràs simpàtic, sigues simpàtic my friend.
  3. olfacte: res a fer a no ser que la fèmina sigui canina, almenys evitar olors fortes.
  4. tacte: el més dificil, la victòria, només hi accediran els qui hagin vençut els anteriors paranys.
  5. gust: deixarem clar que aquest sentit serà la cirereta que culminarà el pastís.
Que passa però si no aconseguim l'objectiu a través dels sentits? què ens queda? ens queda....la victòria de la ment, el moment de la llum. (actualment en redacció)




*Mite de la caverna resumit:
"En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop haurà sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor."

dilluns, 4 de desembre de 2006

L'efecte Catalunya

Abans de res, dir que de les fèmines de fora les nostres fronteres en soc un profund desconeixedor, però sento la necessitat de desfer el mite de les malaguenyes(exclusivament representades per un desafortunat exemple recentment conegut).
Per déu que encara sento calfreds pels braços pujant-me pel clatell i cap a la
punta dels cabells quan penso en la fèmina en qüestió.
Però no, no pas de joia sinó de "fàstic" i ja és ben curiós que una tia que podríem dir-ne físicament correcte, pugui produir aquestes sensacions torbadores.
La fenòmena en tractament, és una espanyola, vinguda de Màlaga fa 3 anys per acabar la carrera, amb marit inclòs, que he tingut el desgraciat plaer de conèixer la setmana passada.
Dic desgraciat plaer, per la senzilla raó que molestava estèticament un conjunt humà com el seu, m'explicaré.
La fenòmena, va fer en pocs dies els següents atemptats a l’harmonia de la vida:

· Intent constant i maldestre de lligar amb company de feina, resultant a ulls aliens xocant i patètic, ja que el seu objectiu, la rebutjava amb elegància i metòdicament però sense ferir - des d'aquí demano un aplaudiment pel xicot!-.
· apropiació d'idees d'altri i difusió de les mateixes com a pròpies. - víctima, un servidor.-
· conxorxa i fabulació amb companya fèmina per intent de motí. - frustrat, ja que era improcedent -.
· falsedat, titllant d'encantadora la nostra coneixença tot i els entramats fabulats a l'ombra.
· anar de sobrada de coneixements quan a interpel·lació directa amb la fenòmena ella mateixa reconeixia que n’era ignorant
· deixar per terra el mite malagueny, amb una rostre conegut en alguns rànquings com de cara de besuc, sense tornar ni per casualitat cap somriure –no se’m malinterpreti, només ho feia per rebaixar-li la tensió.
· portadora de la idea que el catalanisme es cura viatjant a madrid, i titllant de tonteria les nostres demandes, (desafortunada conversa, que vaig sentir estant d’esquena, i on no m’hi vaig posar).
· al contrari del que diria Sòcrates, qui fa el mal per desconeixement, sí que n’és culpable, el mal d’aquesta dona és que la seva ignorància la fa passar per saviesa (riure de la sala), 3 anys i no sap on és.

Resumint, acabo d’obtenir per gràcia divina, el coneixement d’un concepte de dona que faré servir per destrempar quan sigui convenient, per tot això, gràcies estimada senyora M.

Salut i República!
I visca les Catalanes!

dissabte, 18 de novembre de 2006

Fèmines, Tesi II: Quan i per a què les volem.

Per què ens volem complicar la vida? per què el yang (nosaltres) necessitem el ying (elles) per donar-li sentit a la vida?

Tant cert com que "el clau que sobresurt és el que rebrà el primer cop de martell" (proverbi japonès), el mascle abduit per una femella ja ha rebut la primera garrotada. Però el cas és, ha estat un cop voluntari? hem estat nosaltres mateixos qui ens hem exhibit al taulò de manera que ens hem fet massa visibles a la mà martelladora?

Per entendre el per què de la unió entre diferents, cal fer un incís als sempre salvadors, "Primers binomis de Markus":
  • sexe-bondat
  • amor-maldat

És ben conegut per mí (i espero que a partir d'ara per a tots vosaltres), que el motor de la humanitat és l'amor (amor al que sigui, animat o inanimat), que és el que fa que ens moguem per aconseguir els nostres objectius.

D'altra banda també es ben sabut que l'estat ideal de les coses, i sobretot el de la nostra ment, és l'estat de repòs, al qual tothom hauria d'aspirar.

I aquí és on es veu perfectament que el que semblava que era bo (l'amor) resulta que s'ha convertit en qui ens dóna pel cul alterant la nostra tranquilitat i movent-nos del bon estat de repòs. Ara bé com, hi ha món, no hi ha mal sense bé i és just en aquest mal tràngol -altrament dit motor de la vida- que fa aparició el nostre bon amic el sexe, que ens acompanyarà i armonitzarà la moguda.

Per tant, ja posats a triar-nos (aquí decidim nosaltres) un motor per a la nostra vida, que millor que un motor que porti incorporat un dispositiu sexual del qual poguem fer-ne ús. Així insto a desaconsellar el fet de posar el nostre amor cap a objectes inanimats i sobretot cap a objectes metàl·lics.

Cotxes, motocicletes, instruments musicals, sabatilles esportives amb claus, qualsevol objecte elèctric, queden totalment desaconsellats per a ser triats com a entitats a qui projectar el nostre amor.

Som éssers impurs i bruts, i a més ens volem recrear-nos en la nostra definició i per tant hem de fugir cames ajudeu-me d'un amor on no hi hagi la compensació sexual o bé quedarem reduïts a la més alta puresa dels beats. I es que no hem d'oblidar que l'estat de puresa ja el practicarem en la nostra etapa final quan tinguem les carns flonges.

Salut i República!

dimarts, 14 de novembre de 2006

Catalunya, Tesi I: Som? (primera part)

No fa massa dies, el molt honorable proper vice-president de la Generalitat de Catalunya, altrament conegut amb el nom de Sant Josep Lluís Casteller, va anunciar que calia redefenir els conceptes d'estat i de nació.

Certament és inquietant haver de redefinir Catalunya com a una nació, com a dues nacions, cap?, i és que fins i tot els mateixos catalans encara ens ho preguntem.

La metàfora de la família multiparental, ens servirà en aquest cas per exemplificar el que passa al nostre país:

  • Imaginem una família convencional, pare-mare-fill, on la mare resulta que abandona el nucli familiar i s'ajunta amb una altre home que ja tenia 2 fills i s'emporta el seu. Més endavant, el pare fa el mateix amb una altra dona que en tenia 1 de fill d'una altra relació i a més n'engendra un altre.... té familia el fill? quina?

Nosaltres som el que som, que ves a saber què vol dir, però sobretot no som el que volen els altres que siguem. I per tant el pobre fill desorientat tindrà familia si la vol tenir, i triarà qui li doni la gana.

Catalunya és com aquesta família, dividida, multicultural, al llarg de la historia poques vegades ha sabut cap on tirar i quan ho ha sabut, li han donat garrotada.

Ara bé, què som nosaltres avui, què triem? el pare, la mare, la madrastre, el padrastre, el germanastres, els germans mig co-sanguinis???

La resposta em sembla evident, les nacions evolucionen, es reprodueixen i moren, doncs bé, de moment segons les urnes, la majoria dels catalans diuen que no som una nació, i per tant, de moment això és així. Els qui opinem que sí que ho som, només podem esperar temps millors i que la majoria de catalans vegi la llum. Potser esperarem menys temps del que ens pensem, de moment la realitat és que els ciutadans de Catalunya fan que Catalunya sigui a l'ensems una regió d'espanya i també una petita nació minoritzada.

En resum doncs, que mig-som, cosa que sense cap mena de dubte és millor que no ser. Però en mig-ser, estem més a prop del no-ser que del ser plenament....

Salut i República!

Fèmines, Tesi I: Madures, l'ocàs de les divines (primera part)

Començarem la tesi I a partir del text de la revista cosmopolitan que comenta l'apreciat doctorcabró al seu blog.
La revista en qüestió, per desgràcia, té un públic, que paga per llegir aqest tipus d'articles i se'ls creu. És, sense cap mena de dubte un públic femení de qui sha fugir en direcció contraria des del mateix moment de la seva identificació, i es que si no es reacciona amb prou avidesa, caiem en el perill de tenir l'atreviment d'intentar reeducar el que ja no té solució.

A risc d'equivocar-me les fèmines de qui parla l'article, son exclusivament dones de mes de 30 anys amb passat sentimental turbulent,a qui el destí ha privat del princep blau que buscaven i les ha convertit en tigreses de nova generació.

És aquí, on es produeix la disjuntiva, o bé es culpen a elles mateixes o bé en culpen als homes (quina opció dirieu que triacosmopolitan? jeje).

Aquest tipus de fèmina, durant l'any passa per diverses etapes, que de ben segur, cosmopolitan té identificades i emet un article per trimestre.

Per entendre-ho hauriem de conèixer els anomenats "tercers binomis de Markus":
  • primavera-esperança
  • estiu-alegria
  • tardor-desencant
  • hivern-depressió
Cosmopolitan se ceba amb les dones, aprofitant-se del seu estat anímic, les enfonsa quan haurien destar alegres (dietes, quanarriba el temps de platja...) i el pitjor de tot, referit a aquest article, les indueix a sentir-se per damunt dels homes,quan en realitat, han arribat a l'edat en que ja haurien de ser mares i no tenen semental.

La disjuntiva de la que parlàvem mes amunt és la que provca que, lluny de fer autocrítica, moltes fèmines vagin cap al costat fosc de la feminitati caiguin en l'error del menyspreu.

No voldria acabar per avui, amb una menció especial al final del text,"no te permitas el lujo de no dignarte a hablar con alguien porque no sea guapo o no te parezca espectacular: da tú la oportunidad que quieres para ti." i es que, quina ironia més brutal el mateix redactor/a del textque subliminalment, entenc jo que diu: "no ets tan guapa com per permetre't el luxe del menyspreu, parla amb qi se t'acosta, per que si es lleig serà que tu també ho ets (has sentit a parlar de deu els cria i ells sajunten???)"

Salut i República!

Benviguda

Salutacions als lectors d'aquest nou espai.

El doctoand elegant us dóna la benvinguda a l'espai on les coses seran tractades tal com apareixen davant els ulls (al meus, òbiviament)

Mirarem d'esbudellar els temes quotidians tal com són però també tal com se'ns mostren, i d'aquesta manera sabrem si aquestes dues formes de veure la realitat són complementàries o bé els arbres no ens deixen veure el bosc.

Sense més ambició que la de desvestir la realitat fins a veure-la en pilotes, i amb l'autoritat que m'otorgo a mi mateix, procedeixo a impartir ex càtedra tots els meus coneixements.

Salut i República!