Mite de la caverna, primera part: La victòria dels sentits

En els propers articles, ens proposem utilitzar el conegut mite*, per esbrinar el per què de tot plegat.
Avui ens quedarem en la primera fase: el moment de les tenebres

Què volen aquesta gent que "surten" de matinada....
Doncs, això que busquen les dones quan surten de matinada? la resposta és òbvia, volen passar-s'ho bé. Però com?
Generalment, utilitzant els mascles que contacten amb elles com a mitjà i no pas com a fí, talment com fem nosaltres, és a dir, que fins aquí no ens podem escandalitzar.
La nit és el regne dels sentits, aquí la ment queda arraconada per quan surti el sol. Tant cert com que penso que estic escrivint, estem a punt de elaborar una nova adaptació del mite platònic de la caverna.
Per arribar a la victoria de la ment, creieu-me, és necessari que poguem creure'ns que elles tenen criteri (tota una aventura ja que com ja deia la primera llei de Markus: Una dona amb criteri, no és una dona, és una dona amb criteri) i per tant, que qui s'endú la victoria final, és la raó que tard o d'hora fa aparició en el cervell femení i no pas les hormones desesperades.
Abans de començar però, remarcar que aquesta explicació tant és aplicable a mascles com femelles, però donem per suposat que els nostres lectors masculins han arribat ja a la llum i per tant ens centrarem en els personatges femenins que (amb estranyes excepcions, encara son a la caverna, presoneres dels sentits, lligades de cames i coll*).

Comencem doncs amb la metàfora del mite de la caverna:

• Lloc:habitacle obscur amb una petita llum que deixa veure ben poca cosa (altrament dit, discoteca)

Els sentits s'aguditzen, les fèmines amb un raonament de moment curt però precís comencen a fer ús dels sentits...
Per tant, ens queden aquests obstacles per a l'accés a les fèmines:

1. vista: primer i principal obstacle, la nostra imatge ha de ser entesa a ulls femenins que som desitjables, recomanem el contacte visual allegro ma non tropo, és a dir un contacte simpàtic, pero no exagerat ni en la quantitat ni en la profunditat.
2. oïda: segon obstacle, el que requereix més pràctica, i es que no importa tant el que es diu sinó com es diu....recordeu, segona llei de Markus: digues simpàticament una parida i seràs simpàtic, digues simpàticament quelcom intel·ligent, i seràs simpàtic, sigues simpàtic my friend.
3. olfacte: res a fer a no ser que la fèmina sigui canina, almenys evitar olors fortes.
4. tacte: el més dificil, la victòria, només hi accediran els qui hagin vençut els anteriors paranys.
5. gust: deixarem clar que aquest sentit serà la cirereta que culminarà el pastís.

Que passa però si no aconseguim l'objectiu a través dels sentits? què ens queda? ens queda....la victòria de la ment, el moment de la llum. (actualment en redacció)




*Mite de la caverna resumit:
"En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop haurà sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor."

L'efecte Catalunya

Abans de res, dir que de les fèmines de fora les nostres fronteres en soc un profund desconeixedor, però sento la necessitat de desfer el mite de les malaguenyes(exclusivament representades per un desafortunat exemple recentment conegut).
Per déu que encara sento calfreds pels braços pujant-me pel clatell i cap a la
punta dels cabells quan penso en la fèmina en qüestió.
Però no, no pas de joia sinó de "fàstic" i ja és ben curiós que una tia que podríem dir-ne físicament correcte, pugui produir aquestes sensacions torbadores.
La fenòmena en tractament, és una espanyola, vinguda de Màlaga fa 3 anys per acabar la carrera, amb marit inclòs, que he tingut el desgraciat plaer de conèixer la setmana passada.
Dic desgraciat plaer, per la senzilla raó que molestava estèticament un conjunt humà com el seu, m'explicaré.
La fenòmena, va fer en pocs dies els següents atemptats a l’harmonia de la vida:

· Intent constant i maldestre de lligar amb company de feina, resultant a ulls aliens xocant i patètic, ja que el seu objectiu, la rebutjava amb elegància i metòdicament però sense ferir - des d'aquí demano un aplaudiment pel xicot!-.
· apropiació d'idees d'altri i difusió de les mateixes com a pròpies. - víctima, un servidor.-
· conxorxa i fabulació amb companya fèmina per intent de motí. - frustrat, ja que era improcedent -.
· falsedat, titllant d'encantadora la nostra coneixença tot i els entramats fabulats a l'ombra.
· anar de sobrada de coneixements quan a interpel·lació directa amb la fenòmena ella mateixa reconeixia que n’era ignorant
· deixar per terra el mite malagueny, amb una rostre conegut en alguns rànquings com de cara de besuc, sense tornar ni per casualitat cap somriure –no se’m malinterpreti, només ho feia per rebaixar-li la tensió.
· portadora de la idea que el catalanisme es cura viatjant a madrid, i titllant de tonteria les nostres demandes, (desafortunada conversa, que vaig sentir estant d’esquena, i on no m’hi vaig posar).
· al contrari del que diria Sòcrates, qui fa el mal per desconeixement, sí que n’és culpable, el mal d’aquesta dona és que la seva ignorància la fa passar per saviesa (riure de la sala), 3 anys i no sap on és.

Resumint, acabo d’obtenir per gràcia divina, el coneixement d’un concepte de dona que faré servir per destrempar quan sigui convenient, per tot això, gràcies estimada senyora M.

Salut i República!
I visca les Catalanes!