Certament és inquietant haver de redefinir Catalunya com a una nació, com a dues nacions, cap?, i és que fins i tot els mateixos catalans encara ens ho preguntem.
La metàfora de la família multiparental, ens servirà en aquest cas per exemplificar el que passa al nostre país:
- Imaginem una família convencional, pare-mare-fill, on la mare resulta que abandona el nucli familiar i s'ajunta amb una altre home que ja tenia 2 fills i s'emporta el seu. Més endavant, el pare fa el mateix amb una altra dona que en tenia 1 de fill d'una altra relació i a més n'engendra un altre.... té familia el fill? quina?
Nosaltres som el que som, que ves a saber què vol dir, però sobretot no som el que volen els altres que siguem. I per tant el pobre fill desorientat tindrà familia si la vol tenir, i triarà qui li doni la gana.
Ara bé, què som nosaltres avui, què triem? el pare, la mare, la madrastre, el padrastre, el germanastres, els germans mig co-sanguinis???
La resposta em sembla evident, les nacions evolucionen, es reprodueixen i moren, doncs bé, de moment segons les urnes, la majoria dels catalans diuen que no som una nació, i per tant, de moment això és així. Els qui opinem que sí que ho som, només podem esperar temps millors i que la majoria de catalans vegi la llum. Potser esperarem menys temps del que ens pensem, de moment la realitat és que els ciutadans de Catalunya fan que Catalunya sigui a l'ensems una regió d'espanya i també una petita nació minoritzada.
En resum doncs, que mig-som, cosa que sense cap mena de dubte és millor que no ser. Però en mig-ser, estem més a prop del no-ser que del ser plenament....
2 comentaris:
Bé, mentre els mateixos catalans (o al menys la gran majoria) no tinguem clar el que som i el que volem ser, no anirem enlloc. Potser es que ja ens està bé anar fent així.
Hi haurà psicolegs per nacions amb complexes, esquizofrenies i dobles personalitats?
Som.
Encara que alguns autodeclarats com a no-nacionalistes es disfressin de cosmopolites de pa sucat amb oli oferint excuses vàries com ara que prefereixen ser ciutadans del món, que el nacionalisme es cura viatjant i un llarg etcètera, tothom acaba tenint un vincle sentimental amb alguna nació. Aquests mentiders se'ls pot descobrir fàcilment quan des del seu no-nacionalisme animen ferventment a la selecció espanyola quan juga algun partit internacional.
Per desgràcia al nostre país segueix existint molt auto-odi, hi ha gent acomplexada que els fa por o vergonya ser plenament catalans.
A això li hem de sumar el tant-se-me'n fotisme d'una gran part de la societat.
A mi no me'n fa cap de vergonya, i seguiré creient en aquesta nació anomenada Catalunya. De més magres n'hem passat i al final sempre ens n'hem sortit.
Publica un comentari a l'entrada